He enaltit les virtuts de la lentitud en diverses ocasions. Escric un cop més sobre l’art de fer les coses a poc a poc perquè no deixa de sorprendre’m la dimensió que es desplega davant nostre quan reduïm el ritme. Per molt que hagi reflexionat sobre la necessitat de viure en calma sovint em sorprenc immersa en un espiral voraginós on no pertanyo. Quan corro, em centro en els objectius i perdo el món de vista: vull fer moltes coses en poc temps. Però on em duran totes aquestes accions? Son els meus propòsits vitals al final d’una autopista d’alta velocitat o al mig d’un bosc espès per on només es pot transitar amb beatitud i reverència? Per què m’esmerço en accelerar la meva quotidianitat? Soc la persona que vull ser quan no tinc temps ni per respirar?
De la mateixa manera que les viandes cuites a baixa temperatura i a foc molt lent desprenen un ric ventall de sabors i matisos, quan conduïm la nostra existència amb temprança i equilibri, el nostre caràcter deixa anar unes qualitats i uns dons que d’altra manera ens passarien desapercebuts. Quan fem les coses de pressa no ens donem la oportunitat de posar en marxa el nostre talent. La creativitat requereix un clima de pau i seguretat per erigir-se. Només quan ens regalem temps per actuar, prendre decisions i pensar podem jugar totes les nostres cartes. D’altra manera només vivim en mode “emergència” apagant focs i resolent conflictes però sense crear noves oportunitats, experiències i formes d’existir.
Totes les coses bones s’han cuit a foc lent. Els bells arbres necessiten temps per créixer. Els vincles profunds necessiten temps per conrear-se. Les grans obres d’art necessiten temps per crear-se. Els bonics jerseis de llana necessiten temps per teixir-se. Les bones novel·les necessiten temps per escriure’s. Les magnífiques descobertes científiques necessiten temps per originar-se. L’excelsa educació dels fills necessita temps per bastir-se. La intensa personalitat necessita temps per esculpir-se. La salut necessita temps per sublimar-se.
Córrer és fàcil, només cal deixar-se endur per la corrent. Aturar-se és un repte però ens enriqueix i ens dignifica. És important preguntar-nos on ens dirigim amb tanta velocitat i si realment aquest és el lloc on volem arribar. Tal vegada no cal anar més lluny sinó més endins. No es tracta de la distància recorreguda sinó de la intensitat viscuda. Volem velocitat o qualitat? De la mateixa forma que ens convé tenir menys coses però més bones, també ens cal fer menys accions però amb més ànima. Posar el cor, l’atenció i el talent en tot el que fem.
No creieu que el món seria diferent si produíssim menys però amb més bellesa? Si tinguéssim temps per mirar els estels a la nit, la sortida del sol, conversar amb desconeguts, respirar profundament, admirar els núvols, descansar, riure i plorar viuríem en una societat molt més humana i molt menys industrial. Perquè allò que ens fa humans no son les corredisses i les decisions precipitades sinó l’eternitat que som capaços de degustar en un instant, l’infinit que trobem en les coses petites i l’emoció que dona sentit a la nostra vida.