Si plantem una llavor al terra, aquesta romandrà soterrada molt de temps en la foscor fins que arribi el moment de germinar. Es un període de descans en el que la sement resta protegida per la terra nodrint-se de la humitat ambiental que necessita per evolucionar. Després de diversos cicles lunars, el brot comença a emergir de l’interior de la llavor, prenent la força i l’aliment del sòl que l’abasteix al mateix temps que la sosté. Es important prendre nota que, durant aquesta època, la llavor es dedica únicament al desplegament del seu potencial i que no se centra en cap altra tasca que en créixer.
Quan la Terra hagi fet diversos tombs al voltant del sol, la nova planta començarà a agafar vigor fins esdevenir un arbre. Si imaginem que aquest arbre es una pomera, quan arribi el final d’estiu començarà a oferir els seus dolços fruits. Després de la recol·lecció de les pomes, el jove arbre restarà sense cap fruit penjant de les seves branques, cobertes només de les seves fulles verdes. La tasca de l’arbre, aleshores, no serà tornar a produir més fruit amb rapidesa perquè les seves branques tornin a estar carregades de nou el més aviat possible, sinó que se centrarà en créixer: el tronc s’allargarà per guanyar altura, s’enrobustirà i el nombre de branques augmentarà any rere any. Així doncs, l’únic fi de l’arbre no es només produir sinó que també es créixer i guanyar robustesa.
Estic convençuda que el cicle dels humans es bastant similar. Al llarg de la infància el nostre únic propòsit es nodrir-nos i fer-nos amb tots els recursos adequats per créixer forts i sans. En cap cas estem preparats per produir ni fer avançar el nostre procés evolutiu artificialment. Durant aquesta època necessitem la mateixa calma i protecció que la llavor troba a sota terra. Cal que l’ambient que envolta els infants sigui segur i ric en nutrients perquè s’enrobusteixin i desenvolupin les seves habilitats. A ningú se li acudiria esperonar una sement perquè creixi més ràpid i ofereixi més aviat les seves pomes. Tots sabem que la natura te els seus ritmes i cicles. En conseqüència, no tenim cap altra cosa a fer que adaptar-nos-hi i esperar pacientment que arribi la situació adequada per a cada cosa. De la mateixa manera, no te cap sentit posar pressió als nens i nenes perquè accelerin els seus cicles i funcionin com adults el més aviat possible. No sembla, però, que ho comprenguem quan ens entestem en contagiar la seva quotidianitat de l’estrès i l’angoixa amb que vivim els seus progenitors, fent-los seguir horaris similars als nostres, plens d’activitats, i sense els imprescindibles moments de calma i descans. Els nens, com les llavors, necessiten llargues hores per dedicar-les simplement a créixer, fins que estan preparats per oferir el seu fruit.
Quan arriba el moment en que les persones ja estem preparades per ser productives, cometem l’error de creure que la nostra única tasca es només produir. De la mateixa manera que no existeix cap arbre que dediqui el 100% del seu temps i la seva energia únicament a fabricar el seu fruit, no hi ha cap humà que pugui sostenir una vida equilibrada destinant la totalitat de les seves hores i habilitats a generar guanys materials. Els humans, igual que els arbres, necessitem reservar certs períodes per al descans i per al creixement, el qual es imprescindible per al nostre benestar. Cal recordar, també, que dormir no es descansar. Quantes vegades ens hem llevat de dormir més cansats del que havíem arribat al llit la nit anterior? Segons l’Associació Americana de la Medicina del Son, encara que a primera vista sembli incongruent, cal estar descansats quan ens en anem a dormir per poder gaudir d’una bona qualitat del son. Dedicar-nos únicament a treballar i a dormir el suficient per poder suportar la següent jornada no es congruent amb els nostres bioritmes i no ens condueix en cap cas vers la nostra millor versió.
Encara que semblin invisibles, les hores de reflexió, introspecció, aprenentatge i renovació dels nostres valors, creences i propòsits son els pilars sobre els que se sostè la nostra plenitud personal. La productivitat per si sola, sense una evolució personal que l’acompanyi, ens aliena. Aleshores, deixem de ser persones per esdevenir màquines. La qual cosa ens pot conduir a la pèrdua del sentit i alegria vital.
Si el que volem es viure una existència plena de significat, cal que comencem a respectar la nostra naturalesa, que s’assembla molt a la dels arbres. Si l’escoltem, la natura de la qual provenim i no deixem mai d’habitar, ens ensenya, a través del regne vegetal i animal, que som capaços de produir en abundància. No però, de forma il·limitada, ja que la nostra capacitat de generar riquesa cal que estigui fonamentada en un temps de calma i assossegament, el qual, alhora, ens ajuda a créixer i, per això, no es menys important que el temps d’acció. El repte actual es comprendre que no tot es producció, encara que la societat en la que vivim així ens ho faci creure. Es imprescindible ser benevolents amb nosaltres mateixos, de la mateixa manera que ho es el pagès que deixa reposar les seves terres durant un o diversos cicles vegetatius, i dedicar un temps a nodrir les nostres arrels, a afinar habilitats i a vigoritzar les nostres branques perquè guanyin extensió i ofereixin els seus fruits a un àmbit més ampli.