L’altre dia una escena d’una sèrie que seguim em va fer pensar. Donaven al protagonista per mort i publicaven el seu panegíric al diari. Quan ell, assegut al sofà, el llegeix es decep enormement. Li hagués agradat fer coses més importants, tenir una llista més llarga de conquestes. Aleshores passa el cap de setmana assegut davant d’un full de paper redactant el panegíric que realment hagués volgut veure publicat. A partir d’aquell moment dedica la seva vida a dirigir les accions de tal manera que quan mori es pugui escriure un panegíric veritablement memorable sobre ell.
En aquell moment vaig pensar “ostres, jo també hauria de fer coses transcendents!”. Els dies següents els vaig dedicar a analitzar si les meves pròpies accions em duien a conquestes memorables o eren banals. El resultat va ser una intensa frustració perquè la major part de les coses que faig al llarg del dia son completament efímeres. Sé que no passaré a la posteritat per estendre la roba, treure els gossos a passejar o fer classes de Pilates. Empesa pel desànim em vaig convèncer que cap de les meves accions servia per a res. Fins i tot vaig arribar a dir als meus fills que ja no faria mai més la neteja de casa. Total, no passen ni 24 hores i ja torna a estar igual de bruta!
Els infants mateixos quan van a l’escola aprenen els noms de les persones que han fet grans conquestes: militars, polítics, escriptors, científics o filòsofs. Ningú parla de les mares que van criar fills, dels jardiners que van plantar flors o d’alguna persona que hagués fet una abraçada a una altra en el moment en que justament la necessitava. Quan mirem la història de la humanitat en termes de grans personatges fa la impressió que la resta de la població hagués sigut invisible o fins i tot banal. Com si només comptessin les gestes concretes amb una data i una hora determinada. Però realment és més important que un esportista corri cent metres en deu segons que algú que agafa la seva barqueta per anar a pescar sardines per vendre-les al mercat? Ningú parlarà del pescador que es lleva de matinada i ha alimentat a centenars de persones amb les seves anades i vingudes al mar però en canvi, memoritzarem el nom de l’esportista que ha batut un rècord. Sense desmerèixer el mèrit de l’atleta, és absurd pensar que unes vides son més transcendents que les altres. No existeixen les persones de primera ni les persones de segona. El prestigi és un constructe social alienant que no te en compte la veritable naturalesa humana. És, sens dubte, un signe d’ignorància.
Sabem ben poca cosa de com funciona l’univers que habitem. Com s’ha format, què el mou i on es dirigeix. També desconeixem en bona mesura el funcionament de la ment humana. Per què pensem com pensem i per què fem el que fem? Amb un oceà tan immens d’interrogants és molt agosarat afirmar que alguna acció és significativa i l’altra és estèril. Per què ens fa l’efecte que unes gestes son tan destacables i les altres tan nímies? Quins barems utilitzem per jutjar i escollir unes accions en lloc d’unes altres?
Qüestionem-nos si és més transcendent que una persona publiqui un best-seller que no pas que escombri el terra mentre xiula. Degut a l’educació que hem rebut ens sembla obvi i no ens cal ni qüestionar-nos que és mil vegades més important ser un escriptor d’èxit que un escombriaire feliç. Però sabem realment quines son les conseqüències reals dels dos comportaments? Podríem afirmar que l’escriptor crea cultura i contribueix al benestar de moltes persones amb el plaer que genera la lectura de la seva obra. Però hi ha molts fenòmens que no tenim en compte i és impossible identificar fins on arriben les repercussions de les nostres accions. Diverses teories descriuen l’inexpugnable envergadura de qualsevol moviment. Com per exemple l’efecte del centèsim mono o l’efecte papallona.
L’efecte del centèsim mono exposa que quan un grup prou gran de membres d’una comunitat instaura un comportament, aquest esdevé part de inherent d’aquesta espècie. Un primatòleg anomenat Watson va documentar les troballes d’uns investigadors que alimentaven els monos d’una illa amb moniatos. Cada dia els llençaven l’aliment a terra perquè tenien por que els mosseguessin. Imo, una cria de divuit mesos, cansada de menjar-se els moniatos bruts de sorra va començar a rentar el tubercle al riu. Al cap de pocs anys la majoria de monos de la manada havien instaurat aquesta conducta. El que més va sorprendre als investigadors és que monos d’altres illes que estaven incomunicats van començar a rentar el seu menjar com ho havia fet per primera vegada l’Imo. Tenint en compte aquesta informació com podríem classificar com a més important esdevenir un personatge exitós que ser algú qui discretament i en privat adopta un nou hàbit que millorarà el benestar de tota l’espècie?
Pel que fa a l’efecte papallona tots sabem que un canvi petit pot tenir com a resultat grans diferències en posteriors situacions. Potser una persona que ens ha somrigut al tren ha canviat el nostre estat d’ànim provocant un somriure que nosaltres regalarem a una altra persona que al mateix temps modificarà la seva actitud davant del món. Qui som nosaltres per afirmar que pintar un quadre que te molts admiradors és més rellevant que mirar als ulls de la persona amb qui enraonem?
Vaig deixar de preocupar-me per fer coses transcendents i memorables quan vaig arribar a la conclusió que el fet de classificar les accions mitjançant etiquetes com “accions importants” o “accions banals” és totalment arbitrari. Hom podria dir que es fútil passar el matí passejant per la platja arran de mar. Però potser la meva decisió de relaxar-me fa que altres persones es contagiïn de la meva serenitat i decideixin fer alguna cosa per relaxar-se ells també. I si els humans estiguéssim més relaxats i tinguéssim més cura de les nostres necessitats no tindríem tants conflictes. Potser si tots executéssim més accions banals en comptes d’intentar ser tant transcendents no hi hauria tantes guerres ni afany pel poder.