Acabo de tornar de viatge i necessito escriure per deixar constància de les meves vivències. Els viatges son efímers, per això hi ha tanta gent fent fotos a cada racó; s’esforcen per immortalitzar un moment, un detall que fuig entre els seus dits com l’aigua del mar quan l’intenten atrapar. Tot i això, jo no tinc l’hàbit de fer fotos perquè estic massa ocupada immergint-me en l’experiència amb tots els sentits. Reconec que els viatges son fugaços però he arribat a la conclusió que no son tan fugissers com podríem pensar. Estic convençuda que alguna cosa queda en nosaltres perquè les experiències viscudes transformen la manera com som. Els viatges tenen un principi i una fi però la persona que torna mai és la que havia partit. És veritat que el temps passa volant i tot d’una tornem a estar a casa com si no hagués passat res però l’indret que hem visitat ha deixat indefectiblement la seva empremta en nosaltres.
El plaer més gran de viatjar és fondre’s amb l’entorn i absorbir l’aire dels que l’habiten. Degut a una espècie d’instint de camuflatge, m’agrada semblar que soc d’aquell lloc i passar desapercebuda, com una més. M’esforço per parlar com ells, menjar als seus horaris i gaudir dels seus costums. Al lloc on he passat els darrers dies, m’he vist absorta per la bellesa dels jardins; els majestuosos arbres i les seductores flors estaven ben cuidats i la diversitat tant d’espècies vegetals com d’animals m’ha enlluernat. Allà la gent te el costum de passar el dia al carrer, dinant sobre la gespa, conversant als bancs dels parcs, jugant o llegint sota els arbres. Em fa bé mesclar-me, conviure amb persones de tota mena, diferents del cercle al que estic acostumada.
Viatjar és una oportunitat per jugar a ser una persona nova. Al lloc on vas ningú et coneix ni espera res de tu. Et pots permetre ser agosarat, fer-te un nou pentinat, posar-te aquella faldilla extravagant. Fora de casa tens llibertat per reconfingurar els hàbits. Dorms a hores inhabituals, menges coses diferents i tens converses amb persones de fora del teu cercle. Deixar-ho tot per descobrir nous paratges t’eixampla el pensament i t’obre a noves perspectives. És una forma de reciclatge: renova el caràcter i t’ajuda a avançar. Com les serps que muden de pell, viatjar ens insta a adoptar noves costums i abandonar-ne de velles. Cada excursió ens ofereix un escenari nou on podem triar la mena de personatge que volem ser.
Gràcies a sortir de casa he pogut apropar-me a la simplicitat. Passar tot el dia al carrer m’ha brindat l’ocasió de compartir moments i espais amb nadons i nens petits. Observar-los mentre dormien i jugaven m’ha fet adonar de quant senzill pot ser tot i del bé que funcionen les coses quan no ens compliquem. Acostumem a creure que calen grans fites i complexes planificacions, però de fet ens cal poca cosa més que vincles profunds, estar oberts a l’entorn i ser fidels al nostre instint. Quan ens embranquem en intricats projectes correm el risc d’oblidar-nos del fonamental i deixar de banda l’autèntic benestar. Desfer-nos de distraccions ens permet estar més atents a les necessitats reals.
Durant aquests dies també he après que no hi ha res més important que donar-nos a nosaltres mateixos allò que volem perquè si passem la vida esperant que algú de fora ens ho concedeixi ho acabarem perdent. Hi ha qui espera a ser escoltat per parlar. Hi ha qui espera que el tractin bé per estimar-se a sí mateix. Hi ha qui espera rebre reconeixement per sentir-se important. Tanmateix, l’espera sempre és en va i el canvi únicament és materialitza qual l’activem nosaltres mateixos des de la nostra determinació interior. No cal que ningú em consideri escriptora perquè pugui escriure. No cal assistir a un esdeveniment especial per vestir elegant i tampoc cal que succeeixi cap fet concret per celebrar, el sol fet d’estar vius és motiu suficient per fer festa.
Aquest viatge també m’ha servit per prendre consciencia que tot allò que fem és una invocació a un estat anímic. Els nostres actes son com conjurs que activen unes emocions i uns sentiments concrets. Fer exercici, endreçar o fer un regal a algú ens desperten alegria i satisfacció. Queixar-nos, fer el dropo o criticar als altres fan caure en picat els nostres ànims. Si cada acció que fem és una invocació, vol dir que al llarg del dia tenim infinites oportunitats per sembrar benestar, equilibri i serenitat. Les nostres decisions son vots que determinen la manera com ens sentirem. M’entusiasma pensar que cada moviment que faig esculpeix l’experiència que visc. Sense atabalar-me ni estressar-me puc configurar una actitud vital que em recolza i em sosté. No es tracta de conquerir fites estratosfèriques sinó de ser constant i coherent, que les meves accions, per petites i imperceptibles que siguin, em facin avançar sempre en la mateixa direcció: el benestar sublim.
M’agrada viatjar perquè em desperta la sensibilitat, els meus ulls estan atents per clissar qualsevol detall i els porus de la pell s’obren per captar l’essència del lloc. La droga de la novetat em fa estar eufòrica i torno a ser aquella nena curiosa i hiperactiva que te pressa per descobrir els secrets i les sorpreses de l’indret. Sortir de la perspectiva habitual ens ajuda a prendre consciència de nous matisos i a ajustar el nostre focus en el que és més prioritari. Escapar de la normalitat, la rutina i l’entorn que coneixem és un exercici que posa en funcionament el nostre mecanisme d’adaptació, que ens rejoveneix i ens manté hàbils.
Tanmateix, no tots podem viatjar en qualsevol moment però podem enganyar la nostra ment fent veure que viatgem: és tan simple com aprendre a mirar-ho tot amb ulls nous. Travessar el llindar de casa nostra com si fóssim forasters i preguntar-nos el per què i la funció dels objectes amb què ens topem. Fer cada acció i moviment com si fos la primera vegada que el realitzem, explorant quines sensacions ens desperta i qüestionant-nos si realment ens complau. Sempre és un bon moment per esdevenir viatgers al nostre propi entorn, el qual no trigarà en convertir-se en l’espai més extraordinari del món gràcies a la màgia de la mirada innocent.