Els fills no son els culpables

A vegades les mares vivim la maternitat com un infern, una esclavitud que ens deixa exhaustes. Fins i tot, no es gaire estrany que la recordem com una de les etapes més dures de la nostra vida. Fent una ràpida associació ens pot semblar que els culpables de l’aniquilació dels nostres somnis son els nostres fills. Tendim a posar en una balança la criança i la realització personal, convençudes que estan enfrontades. Ens impulsa la creença que tenir fills i una carrera professional pròspera son una dicotomia insalvable. En conseqüència, assumim que cal renunciar a una o a l’altra per ser exitoses i felices. El dia a dia ens mostra que la maternitat ens exigeix tant que és impossible florir en altres camps. Al mateix temps, ens és fàcil comprovar com qualsevol lloc de feina requereix el 100% de les nostres energies. Confoses, ens resignem i maldem per tirar endavant les dues, tres o quatre vides que decidim viure. Acceptem com una normalitat sentir-nos accelerades, cansades i estressades.

Tanmateix, hi ha una altra forma de viure la maternitat i la vida professional. Naturalment una no és excloent de l’altra, només es qüestió de flexibilitat i recolzament. Les lleones, per exemple, son les líders de la bandada, vigilen, defensen i mantenen el llinatge al mateix temps que fan de mares. El desenvolupament del dia de les lleones s’adapta a les seves necessitats. De fet, la seva es una societat matriarcal: elles cacen i son les que mengen en primer lloc dins del grup. D’aquesta manera és fàcil entendre que no es la maternitat el que ens exigeix massa sinó la societat que espera de nosaltres una productivitat de màquines sense adaptar les seves demandes a la nostra especial i important situació. El factor que ens deixa exhaustes no és que tinguem fills sinó que haguem de continuar desenvolupant tots els altres rols donant el màxim de nosaltres com si la nostra vida no hagués canviat. Creiem que esdevenir mares ens obliga a renegar de les nostres aspiracions i ens reclou casa amb unes criatures que mai en tenen suficient. Tanmateix, no es la maternitat la que ens asfixia sinó la manca de recursos amb que l’afrontem.

Com diu el famós proverbi africà, per criar un nen cal una tribu sencera. De manera que no es la mare l’única persona sobre qui ha de recaure tot el pes i la responsabilitat de la criança. La tasca de pujar els fills ha de ser repartida entre els diferents membres de la família. De fet, la societat sencera hauria d’estar al servei de les famílies en situació de criança, oferint recolzament i posant les coses fàcils. Ens fa l’efecte que vivim en una societat avançada que ha progressat molt i que viu a anys llum del masclisme que feia de les dones poc més que unes esclaves al servei de la llar. Però la realitat és que se segueix esperant de les mares que renunciïn al que calgui pel benestar de la seva descendència. A ningú se li ha ocorregut oferir a les mares les facilitats necessàries perquè puguin conciliar la maternitat amb els seus propòsits vitals.  No hi ha l’opció de delegar, compartir, acompanyar. És un tot o res. O apostem per la nostra professió, deixant en segon lloc el temps que dediquem als nostres fills, o renunciem al nostre lloc de feina (i salari) per dedicar l’atenció que els fills necessiten.

No som membres d’una societat que valora les famílies, la criança i els infants, sinó que convivim amb un monstre que prioritza exclusivament el rendiment econòmic. Quan esdevenim mares en comptes de rebre reconeixement i suport ens topem de cara amb un buit, un abisme, un desert on per sobreviure depenem únicament de les nostres forces, que en aquesta etapa acostumen a estar en hores baixes. A vegades, tenir un fill ens empeny a recloure’ns en soledat amb una criatura que no sabem ni com tractar. Mentre, a l’exterior, la vida continua. La resta d’adults segueixen amb les seves rutines trepidants (feina, gimnàs, compres, …) just en l’instant que per a les mares el món s’atura i l’allau d’obligacions les amenaça. Per fer possible que maternitat vagi de la ma del desenvolupament personal només cal donar a les famílies el suport adequat.

Qui ha decidit que les jornades laborals hagin de ser de quaranta hores setmanals? Per què no hi ha facilitat per fer-les de 10, 20 o 30 hores per qualsevol progenitor, sigui home o dona? Per què empenyem a les mares i els pares a viure la maternitat en soledat mentre la parella passa la jornada laboral fora de casa? Per què no existeix una flexibilitat real que permeti a pares i mares entregar-se en la mesura justa tant a la feina com a la família? Per què no donem el dret de decidir quina és la quantitat d’hores real que podem invertir en la nostra professió sense sacrificar la nostra salut i benestar personal? Perquè convertim una etapa en la que els sentiments d’alegria i diversió haurien de ser els protagonistes en una etapa marcada per l’angoixa i la pressió?

Culpem els nens de ser absorbents, de tenir masses necessitats, d’acabar amb la nostra paciència i amb les nostres reserves d’energia. Però en realitat els infants (i adolescents) no en tenen la culpa. Som nosaltres els qui no disposem de l’ajuda adequada per viure amb plenitud aquesta etapa de la vida. Si comencem a córrer una marató amb el turmell trencat, aquesta ens semblarà dura i insuportable. En canvi, si iniciem una cursa amb els músculs forts i entrenats, reserves d’aigua i de glucosa, tindrem la impressió que aquesta és fàcil i fins i tot agradable. De la mateixa manera, si ens enfrontem sols a la criança, amb múltiples exigències per complir, ens aproximem a aquesta etapa debilitats per unes pressions exteriors fàcilment eliminables, les quals inhibeixen el desplegament del nostre potencial.

Per oferir el millor de nosaltres mateixos a uns fills que biològicament son incapaços de comprendre’ns i adaptar les seves demandes al nostre estat físic o anímic, és imprescindible que les nostres pròpies necessitats estiguin satisfetes. Si volem afavorir l’equilibri psicològic indispensable a l’hora d’interactuar amb els infants cal que partim d’una situació en la qual:

• Haguem descansat les hores que el nostre organisme requereix per restaurar les seves funcions vitals.
• Disposem d’uns aliments nutritius.
• Tinguem la percepció d’habitar un entorn segur.
• Gaudim d’un mínim de seguretat econòmica.
• Tinguem accés al suport emocional.  
• Fruïm d’unes relacions socials sanes i enriquidores.
• Tinguem temps i espai per desenvolupar els nostres somnis i projectes.

Es tracta de la famosa piràmide de Maslow: només quan les necessitats bàsiques son cobertes podem accedir a l’autorealització. Les necessitats fisiològiques apareixen a un primer nivell. Seguides de les necessitats socials. Les necessitats d’estima son les següents, les quals contemplen el respecte que les altres persones ens tenen, l’atenció, l’estima, el reconeixement, la reputació, l’estatus, la dignitat, la fama, la glòria i, fins i tot, el domini. Rebem les mares aquest suport indispensable per el nostre equilibri mental?

Cal que integrem el concepte que la maternitat no és un punt i final en la nostra existència sinó una ampliació de la nostra perspectiva. Passem d’individus a família. Som les totxanes que cimenten la societat però el nostre mèrit passa desapercebut. Sense les famílies la societat s’extingiria. Per aquesta raó s’hauria d’afavorir la creació de noves famílies aportant recursos i ajudes de tota mena. Tanmateix tinc la impressió que succeeix just al contrari: les famílies son castigades. No només ens hem de fer càrrec de la nostra descendència des de l’aïllament, sinó que cal que seguim rendint i sent productius com si la càrrega familiar fos inexistent.

No te sentit que ens anomenem “societat del benestar” mentre se’ns exigeix renunciar o bé a la descendència o a la carrera professional. Pel fet de ser dones estem clarament maltractades i desfavorides. Tota la política que es fa a favor de la feminitat no es més que publicitat electoral. Per què hem d’escollir entre ser mares o tenir la feina dels nostres somnis? La feina dels meus somnis hauria de tenir la flexibilitat necessària per encabir la meva condició de mare, que al mateix temps aporta valor a la tasca que desenvolupo. Aspiro a que totes les persones tinguem feines que s’adaptin completament a les necessitats familiars i que, en cas de no fer-ho, altres membres de la família tinguin la disponibilitat i la facilitat per fer-ho. En cap cas cap família hauria de recórrer als serveis remunerats de persones desconegudes per fer possible el desplegament del seu dia a dia. Pagar no es la solució a la falta de conciliació, sinó un empobriment més de la unitat familiar.  Hauríem satisfer les necessitats de la criança sense que impliqui una despesa econòmica extra.

Tenir fills no es penetrar en una presó de la que no ens podrem alliberar fins que siguin majors d’edat. Les responsabilitats inherents a la criança haurien de poder-se compaginar perfectament amb el nostre desenvolupament personal, sense representar el final de la nostra llibertat, les nostres perspectives i el nostre benestar. Si vivim la criança com un infern no es perquè els infants siguin dimonis dissenyats per exhaurir la nostra vitalitat sinó perquè la societat en la que vivim no ens ofereix ni el suport ni els recursos que necessitem. Es una societat enfocada al creixement econòmic, a la productivitat i a l’explotació. No vetlla pel benestar ni per la salut de les persones que la conformen. No afavoreix la prosperitat de les famílies, al contrari, les aniquila. Es una societat inhumana i alienant que deixa a les seves expenses els seus ciutadans. I com a resultat aquells qui tenim fills en patim les conseqüències a vegades caiem en l’error que és culpa dels nens.